Després de molt deliberar amb el meu altre jo, vaig decidir
que sí. Que no era un míting però la
tercera seria la vençuda. I és que a Celrà no va poder ser, però aquí serà. Passejo
pels carrers buits i foscos. Travesso el pont i faig cua a fora. Ens fan entrar
per l’altre porta, la del costat del riu. Coses del covid, suposo. En David ja ens
espera a l’escenari per, prèvia neteja de mans, anar-nos col·locant un a un. Són
sense numerar.
Vens sol? - em
pregunta. Doncs si et sembla bé, la tercera fila el segon seient. - em diu.
Agafo posició. Tot és estrany. Tant la Meritxell com en
David bromegen amb el públic mentre van situant a tothom que arriba. Quan un col·loca
l’altre bromeja. I riem, riem en plural. I així s’intercanvien els papers fins
que ens tenen a tots col·locats. Encara no ha començat l’obra i penso que només
per aquesta estona de quotidianitat pre-pandèmica, ja ha valgut la pena venir. Tanquen
les portes i comença. M’oblido de les cabòries mentre observo i escolto. De
sobte ella diu que ha vingut a mostrar-se i tot es desencadena. Ell parla, però
la miro a ella. Està estirada al llit. I és que aquí tu pots decidir quin és el
primer pla. Empatitzo amb ell i empatitzo amb ella. L’entenc a ell i l’entenc a
ella. Tot passa molt ràpid i de sobte els llums que ho il·luminaven tot van
perdent la força i l’escenari queda fosc. Ja? Ja s’ha acabat?
Fila a fila anem marxant. Un cop a fora miro l’hora al
mòbil. Dos quarts de deu i els carrers estan ben buits. No m’hi acabo d’acostumar.
Engego el cotxe i sona Icat. L’Albert Puig punxa música especialment trista
avui. Més que de costum. Em sap greu Albert, però avui no. Necessito una altre
cosa. Gràcies a l’Elda i en Daniel ha estat un divendres menys pandèmic i vull
que continuï així. Canvio d’emissora.
Acabar la setmana agafant-me la tarda lliure és una vella costum de quan els divendres eren divendres. Un dels privilegis de ser un autònom no ambiciós.
Aparco lluny amb la intenció de sentir el fred mentre camino. Em poso la mascareta una mica a contracor, però avui a diferència d'altres dies sento que em protegeix, i no precisament del virus. Tinc la impressió que darrera d'aquest tros de roba puc dissimular. Per moments sembla que la tristesa queda tapada per la mascareta, però és una falsa sensació. Camino lent, observant i mirant als ulls de la gent. Hi ha moviment però hi ha silenci. És difícil d'explicar. Hi ha soroll, sí, però la gent està callada. Miren al mòbil o al terra i tothom va per feina.
Espero el meu torn fora la botiga. La línia vermella del terra em recorda que hem de mantenir distància. Al costat del taulell hi ha una cadena metàl·lica que et barra el pas. Has de dir què vols i llavors valoren si la baixen. Es veu que la meva compra mereix l'entrada. Passo i faig broma amb la dependenta. Jo, que no era de fer bromes. Però d'ençà que va esclatar tot no suporto aquesta fredor i jo, que noe ra de fer bromes, ara en faig. Jo, que no era de dir tonteries, ara en dic. Aconseguim riure una mica. Pago i em torna a baixar la cadena. Ara per sortir.
Havia pensat arribar fins al barri vell però un cop al carrer m'ho repenso. Decideixo que ja en tinc prou de mascaretes i mirades tristes. Desfaig el camí i torno cap al cotxe. Els ulls se m'humitegen però no abaixo el cap. Miro endavant i segueixo caminant. No me les eixugo i deixo que caiguin. Es colen entre el pòmul i la mascareta i s'hi amaguen. Sembla que també sentin la nostàlgia de quan els divendres eren divendres. Arribant al cotxe els meus ulls intueixen una mirada de complicitat d'una dona que no mira al terra. Li somric i penso que ja queda menys.
Després de gairebé vuit hores caminant, arribes i deixes
caure la motxilla a terra, mentre et dius per enèsima vegada i sense
acabar-t’ho de creure, que a la pròxima sortida sí, agafaràs només
l’imprescindible. I és que des d’aquell dia que baixaves de Bastiments amb
calça curta i mort de fred, en què un home vell et va dir que a la muntanya no
escatimessis mai roba, sempre n’agafes de més per si de cas. I no tens remei.
Et descordes les botes i agafes les úniques “crocs” del 42
que queden a l’estanteria. Només obrir la porta, l’olor de llenya cremada que
escalfa el menjador et transporta a la casa dels avis i un somriure se’t
dibuixa a la cara mentre se t’entelen les ulleres. Deses les coses a la guixeta
que hi ha a entrant a l’esquerra i parles amb el guarda del refugi. Un cop
registrat li demanes un te, agafes el bloc i el bolígraf, i t’asseus a una de
les taules.
Les mans recuperen temperatura abraçades a la tassa i glopet
a glopet una sensació de calma s’apodera de tu. Observes el riu per la finestra
i de sobte veus com un grup d’isards s’enfilen cap al Balandrau buscant un
recer per passar-hi la nit. I així passes l’estona mentre t’adones del que ja
sabies, que aquí dalt tot va més lent. Sembla que el temps s’allargui i que les
hores condeixin més que no pas a la consulta, on sense adonar-te’n, pacient
rere pacient, el dies et passen massa ràpid.
Una parella de jubilats de Solsona se t’asseu al teu costat
i una conversa aflora del no res.El teu
parlar encara no s’ha adaptat al ritme lent de la muntanya i encadenes paraules
sense respirar. Malgrat això, la calma del refugi s’apodera de la taula i sense
voler-ho et trobes explicant-los que per afrontar les teves pors, anys enrere,
et vas mig obligar a fer almenys un cop l’any, una sortida sol a la muntanya i
la casualitat et va portar al refugi de Coma de Vaca.
Des de llavors, i ja fa uns quants anys, el que eren pors
ara són plaers. Els intentes explicar que vens aquí per escapar-te de la fressa
del dia a dia, que vens a gaudir del silenci i del no fer res, a perdre una
mica de cobertura i a calmar una mica les teves cabòries, que tu sempre penses
massa, els expliques.
I ells, al seus seixanta i tants, amb una mirada de complicitat
i un tímid somriure, et diuen que el millor refugi sempre és un mateix, i que
si el cuides mai passaràs fred.
Em sento fràgil i vulnerable. I no me n'amago. Ni me n'avergonyeixo, ans al contrari. Reivindico que normalitzem i mostrem que tenim èpoques i moment on ens sentim fràgils i vulnerables.
Hi ha gent que no ha tingut, ni té, un entorn on sentir-se còmode per mostrar segons quins sentiments. En molts casos l'educació emocional que hem rebut ha estat nul·la i hem anat fent el que hem pogut amb el que hem sentit. Si a més hi afegeixes que ets home, durant molt de temps ho havia fet encara més difícil.
"Eso que tu me das", fa una cosa molt valuosa, i és que mostra un persona que ha "triomfat", en un estat al qual no estem acostumats a veure els nostres ídols o referents. Sempre se'ns amaga la part fràgil, ja sigui física o emocional, com si ens n'haguéssim d'avergonyir. I aquesta és la clau. Avergonyir-se de què? De sentir? De plorar? D'estar trist?
Ahir durant un bonic sopar, va sortir el tema. Em vaig quedar mut escoltant, pensant i per dins agraint de sentir-me afortunat d'haver trobat la manera i la gent on mostrar-me i expressar-me malgrat tot...
I és que si tu et sents fràgil i et mostres fràgil perquè ho normalitzes, la gent al teu entorn, ja siguin fills, pares, germans, amics o parella... potser perdran la por, i trobaran en tu, un espai on normalitzar el que sempre hauria d'haver estat normal. I llavors plores per dins, però d'emoció i d'agraïment infinit als que t'escolten o t'han escoltat i et fan crèixer cada dia
Suposo que qui més qui menys aquests dies s’està trobant amb
el problema d’aconseguir material de protecció (mascaretes, guants, bates...)
per poder començar a treballar una mica. Altres ja fa dies q treballen, i
realment em pregunto com s’ho han fet i a quin preu.
L’especulació que hi ha darrera de tot aquest mercat és increïble
i suposo q tots hi col·laborem d’una manera o altre. Qui més qui menys vol començar
a treballar per poder pagar factures, hipoteques, lloguers... i sembla que això
ja justifica tota la resta. I potser sí, no ho sé. Intento no jutjar-me, malgrat no ho acabo d’aconseguir,
ni jutjar als altres. Al final cadascú es sap lo seu. Hi ha qui és autònom, hi
ha qui està amb un ERTO però no el cobra, o si, n’hi ha que no podran tornar a
obrir, hi ha propietaris que no abaixen el lloguer de gent que ho passa
malament, n’hi ha que si, i evidentment també hi ha aquells que tot això els hi
afecta menys perquè tenen la sort de poder teletreballar.
I haig de reconèixer que em genera molts dubtes començar a
treballar en aquestes condicions. Fa només 8 setmanes que la nostre vida ha
canviat, i dic només perquè n’hi ha hagut prou per poder veure i intuir com som
com a societat. No em vull imaginar que faríem tots nosaltres en la situació
dels sense papers, que porten tota la vida fugint de guerres, fam i misèria. Només
portem dos mesos, i ja hem vist com comprem material d’origen dubtós, ja hem
vist qui ha mirat només per ell i no pel bé comú durant aquest confinament, ja hem vist com ens han pres drets i
llibertats, ja hem vist com els problemes del 1er món han quedat en un racó.
El 18 de gener mentre estava en un concert vaig fer un tuit
queixant-me a Estrella Damm perquè, després de l’anunci de Nadal, encara servien
la cervesa amb gots de plàstic. I ara, mira’m. Comprant material d’un sol ús
per poder tornar a la “nova normalitat”. Estaria bé que els d’estrella Damm ara
em fessin un tuit preguntant-me on he deixat els meus valors.
Això sí, quan vaig al
super, agafo les bosses de plàstic d’un sol ús que et donen per fer servir com
a guants, per poder posar la fruita dins una bossa, això sí, orgànica...
Doncs això, contradiccions...i més contradiccions...
I com tantes vegades, desbloqueges instintivament el mòbil i fas anar els dits cap aquí i cap allà.
Sense que t'ho esperis, de sobte t'apareix.
Aparentment sembla inofensiu, decideixes endinsar-t'hi, però en tens prou amb pocs segons per adonar-te que és diferent de tot el que estàs acostumat a llegir a través d'aquesta pantalleta.
De cop i volta, "sembla" que la lletra es faci més petita del que és, les paraules se t'enganxen i no ho veus bé. Amb l'ajuda de dos dits, fas un gest per ampliar. I ara ja sí, conscient d'on t'has ficat, agafes aire i continues.
A mesura que avances ho reconeixes tot, cada paraula, cada moment... i et transporta en un temps passat ja viscut.
Segueixes lliscant el dit per la pantalla fins que arribes al final.
Notes com et cau galta avall i la deixes fer.
En aquest moment és quan t'adones, que tot i que aquest conte semblava inofensiu, no ho era.
Et dius que te'l tornaràs a llegir, però no ara, potser d'aquí unes setmanes, o uns mesos, qui sap.
I com tantes vegades, bloqueges instintivament el mòbil i la pantalla fon a negre.
N'hi ha d'alts i de no tan alts, alguns són fets de ciment i altres de filferro amb cables tallants, però avui i arrel de la foto que acomapanya l'entrada, m'interessa parlar dels murs de pedra seca.
A primer cop de vista i al moment de fer la foto, vaig pensar en un mur, una barrera, una manera de seperar, de delimitar, d'impedir. però fent una cerca ràpida sobre aquests tipus de murs, he trobat una definció que m'ha encantat:
"Els marges o murs de pedra seca atalussen els pendents tot conformant els bancals o feixes i aconseguint així guanyar terreny cultivable on abans el pendent ho impedia. Aquestes construccions permeten frenar l'escolament de l'aigua de pluja, així com retenir la humitat i prevenir l'erosió. Els marges són l'element més senzill i alhora el patrimoni més comú de la pedra seca". I en acabar de llegir-la, m'adono que el meu inconscient, sense demanar-me permís, m'havia portat a veure només la vessant negativa dels murs, la que aïlla i la que fa de paret.
Llavors el meu conscient apareix i es pregunta: pot ser que els murs que se'ns apareixen al nostre dia a dia, puguin fer-nos guanyar? Puguin frenar l'escolament? Puguin retenir-nos de caure? Puguin prevenir l'erosió?
Com sempre, suposo que tot dependrà del punt de vista amb què els mirem i els afrontem...
Què fa créixer i aprendre més, marxar o quedar-se?
Sempre he admirat a la gent que marxa i emprèn una nova
etapa lluny dels seus. Penso que fer-ho ajuda a sortir de la zona de confort i fa
que un es conegui millor a si mateix i s’enfronti a les seves pors.
Jo, el màxim que he fet, ha estat marxar 3 anys a Reus per
estudiar una carrera, i en el meu cas ho he considerat com una gran part de la
meva salvació. I és que sempre he pensat que el més fàcil, malgrat les meves
pors, era marxar i començar de zero. Ciutat nova, pis nou, gent nova... Tots partíem
d’allà mateix i era una oportunitat per quasi tornar a començar. En el fons era
el més fàcil.
Però fa 15 dies, veient una peli, en una conversa en un grup
de gent d’entre 30 i 40 anys, parlaven d’aquest tema. Dels 5 del grup tots
menys un, eren de fora i ara vivien a Madrid després d’haver marxat del seu
poble, ciutat o país. Un dels personatge que més havia voltat (crec que havia
viscut en 4 països diferents), posava en valor la dificultat del quedar-se, del
reinventar-se sense marxar, del no poder començar de zero.
Així que ja va sent hora, almenys pel que mi respecte, d’anar
posant al lloc que toca a la gent que pels motius que sigui, no han marxat i han estat
capaços de “ser”, dia rere dia, en el seu poble o
És dimecres 28 d’agost. És un dia especial. De fet, des de
fa 16 anys cada 28 d’agost ho és.
Quan el vint-i-vuit del vuit coincideix amb èpoques bones, normalment
m’envaeixen records agradables de rialles, converses i d’estones compartides.
En canvi quan el vint-i-vuit del vuit coincideix amb èpoques més grises, fa que
l’enyorança que s’apodera de mi, sigui més nostàlgica i enganxosa. I costa més
de passar.
Suposo que per mirar de desfer-me d’aquesta nostàlgia, m’he
decidit, després d’uns quants anys, a tornar escriure i compartir algunes de les
meves cabòries.
I és així com aquest 28 d’agost, per intentar fer passar
aquesta nostàlgia, em vaig tornar a refugiar als Truffaut, i va funcionar.
La Virgen de Agosto, de Jonás Trueba. Guió deliciós amb converses
de vida (com en dic jo). Temes quotidians però transcendents que la majoria parlem
massa poc.
Al final i a quarts de 12 de la nit, quan surto del cine tot
passejant pels carrers de Girona, tinc l’agradable sensació, d’haver aconseguit
treure’m una petita part d’aquesta nostàlgia tan enganxosa.
Fa un mes, per casualitat, vaig anar a parar a un enllaç de la revista Oxigeno, on buscaven tres provadors per 3 models de la marca Merrell. L’objectiu era provar unes bambes merrell i oferir-te a explicar les sensacions que experimentaves a través d’un blog de la revista.
L’oferta era llaminera, ja que a més compten amb la col•laboració de Gema Quiroga, entrenadora de carrera natural, i de Josef Arjam, un dels ambaixadors de la marca.
Casualitats de la vida, vaig ser un dels escollits, juntament amb Celina Sanchez i Rafael Merina. Concretament, a mi m’ha tocat provar les merrell trail glove que fa 4-5 dies que ja m’han
arribat.
Vaig rebre una trucada d’Elena Moro, directora de la revista i un correu de Gema Quiroga i ens vam posar en marxa, fent una petita presentació. Així que ara el que ens queda és anar provant, poc a poc, escoltant i explicant... De moment ja hem començat... 4 km ben divertits!!!
El Salvados de diumenge, titulat #olvidados, tractava sobre l'"accident" de la Línia1 del metro de València del 2006, i és un d'aquells clars exemples, on queda demostrat que vivim en un país de pandereta.
Com pot ser que en un accident on hi ha hagut 43 morts, amb tantes irregularitats, no sigui fins a 7 anys després, que un gran mitjà de comunicació es dediqui a investigar-ho i se'n faci ressò?
Si sóc sincer, jo també l'havia oblidat, fins que Pau Alabajos va treure la seva cançó, precisament titulada, línia1. En cada un dels concerts que he assistit d'aquest cantautor de Torrent, en la presentació del tema, sempre explica que hi ha moltes coses que s'han volgut amagar darrera d'aquest "accident", però mai hauria imaginat que fos tan i tan repugnant.
Intentaria explicar tot el que s'hi explica, però seria incapaç de transmetre tot el que s'hi diu, així que us recomano que els que no l'hagueu vist, ho feu online... S'ha de veure i s'ha de saber!
I el tema final amb Juan Cotino és tan i tan lamentable... En aquest país s'ha perdut la vergonya i tot està permès. I el pitjor, que tot els hi permetem... aquest home, actual president de les Corts Valencianes, és un gran fill de... no té altre nom. Avui mateix hauria d’estar fora de la política i no hauria de poder sortir de casa... però no, en aquest país encara es demanen autògrafs als Urdangarins i es permet fer i desfer a aquests impresentables. Escraches, i més escraches... fins que no puguin ni mirar als ulls dels seus fills i no puguin sortir de casa.
Si us plau, els que no ho hagueu fet, mireu el salvados de diumenge...
No ens hem de creure tot el que ens expliquen els de sempre... A vegades, per buscar respostes, s'ha d'intentar mirar més enllà i tenir els ulls ben oberts, ja que també depèn de nosaltres, perquè en part, també és culpa nostre.
Fa temps que buscava un motiu per tornar a escriure al blog, i que per cert, portava molts mesos parat. Durant tot aquest temps han passat moltes coses, però cap m'havia fet parar, fins ara, a posar-me davant de l'ordinador i escriure de nou.
Doncs aquí estic, i el títol de l'entrada és ben clar...diners i consciència.
I si ara estic parlant d'això és arran d'una conferència donada el divendres a Vidreres, per en Joan Antoni Melé, subdirector de Triodos Bank. Es va presentar com a banquer i, en els temps que corren, sembla una mica agosarat, almenys així d'entrada. Antigament havia treballat durant 30 anys a la banca convencional on es va adonar de que no li agradava el que s'estava fent i va decantar-se per canviar a la banca ètica.
El títol de la xerrada era el mateix que el de l'entrada del blog, però a més, s'hi afegia: la banca ètica com a mitjà de canvi social.
Així doncs, ja que estava assebentat de la propera obertura d'una oficina a Girona, i sobretot pel consell de la Mia, la Susanna i jo, ens hi vam apropar.
I sorpresa... apareix amb un micro d'aquests que es porten penjats a l'orella i que et permeten anar d'una punta a l'altre de l'escenari mentre vas parlant, sense powerpoints, ni papers...res!!! Així va començar un monòleg d'hora i mitja, parlant de com fem ús dels diners en la nostre vida diària, i ens va voler diferenciar tres apartats per fer-nos veure com és la nostre relació amb el diners al dia a dia.
Va parlar de COMPRA, ESTALVI I DONACIÓ.
De la COMPRA ens va dir que tots i cada un de nosaltres hauriem de tenir clars tres punts: d'on prové el que comprem(ecològic, transgènics, països on no es respecten els drets humans....), perquè comprem (si és un consum responsable o no) i on comprem (als xinos, a la botiga de barri, al super...)
De l'ESTALVI ens va recomanar que ens fèssim tres preguntes: quant estalviem (aquí ens va parlar de que podríem saber quin tipus de consum fem, cada un de nosaltres, mirant a final de mes l'extracte de la visa), per què estalviem (va parlar d'un concepte interessant, ja que va relacionar l'estalivar amb la inseguretat...) i on estalviem (quin tipus de banc)
I al final de tot, va parlar de la DONACIÓ, on ell creu que és necessària per aconseguir que una persona es senti realitzada... i ho va lligar amb la cultura i l'ho important que és per refundar tota l'escala de valors al qual estem ficats. "La cultura ens fa lliures i el consum ens fa esclaus" va ser la frase que ens va recordar de no sé quin autor...
Al final una gran ovació i moltes ganes de canviar petites coses per anar modificant els valors d'aquesta societat, sabent que som els únics responsables dels nostres actes i sabent que tot el que fem, comprem, venem...tot, té unes conseqüències. Així doncs si comprem un pis i al cap de pocs anys el vénem pel doble, estem contribuïnt a que els nostres fills no puguin accedir a un habitatge quan els pertoqui. Si comprem mobles a una empresa, on per fer-los tal·len milers d'hectàrees d'arbres sense replantar-ne ni un, estem contribuïnt a la desforestació de selves i boscos, i que si comprem fruita o verdura que prové de països llunyans o d'empreses que fan servir transgèncis... pel simple fet de que és més barat, estem contribuïnt a que el pagès del nostre poble hagi de deixar de treballar, de que la botiga del poble hagi de tancar... i així fins a l'infinit.
Així doncs, abans de criticar el funcionament del món i de la nostre societat, que ens quedi clar que nosaltres, som els únics responsables dels nostres actes, i que cada cosa que fem té unes consequències. On posem el diners també.
Al 1999, quan vaig començar a estudiar magisteri a la UdG i com que no m'agradava gaire el que s'explicava a classe, em vaig passar moltes hores a l'aula d'informàtica... Recordo, que allà vaig començar a llegir sobre ETA i el conflicte basc... Fins llavors, no entenia gaire res del que significava tot allò, i com a molts, em va marcar especialment la mort de Miguel Angel Blanco al 1997. Arrel d'aquell assassinat, el poc que em pensava que comprenia, vaig deixar d'entendre-ho... i aquell curs de magisteri me'l vaig passar llegint per internet i llibres sobre el país basc, on em va sobtar la gran diferència de tons, en funció de quins eren el autors... Alguns, no els vaig poder acabar, per l'al•lèrgia que em provocaven, com per exemple alguna de les coses que escrivia Fernando Savater, articles que em van ajudar a ser més independentista a casa nostre i a simpatitzar encara més amb tot el que era basc. Altres em van ajudar a entendre una mica més de tot allò i recordo especialment un parell de llibres d'Antoni Batista i que són molt recomanables... Llavors vaig marxar a estudiar a Reus, on vaig coincidir amb gent que venia del País Basc, i allà, encara vaig entendre menys el que passava a Euskal Herria... Al 2001, hi va haver unes eleccions al Parlament Basc que van canviar moltes coses, crec. Les recordo molt i molt bé aquelles setmanes de final de curs, ja que es parlava que PP i PSOE volien pactar per governar... i això va fer mobilitzar a tot el vot nacionalista... i el pacte espanyolista no va poder ser, i va fracassar estrepitosament. Llavors aquell estiu vaig fer la meva primera escapada al País Basc, el primer de molts en 3 o 4 anys... , llavors per Nafarroa i al final a Irlanda del Nord... Em van ajudar tots aquests viatges a entendre això de les lluites armades? Doncs com més veia menys entenia... El pacte PP-PSOE s’ha produït anys més tard, però veient l’actitud del lehendakari a tot el que s’ha produït aquesta setmana i al resultat de les municipals del maig, cada cop tinc més clar que si les coses continuen pel camí que van ara, l’any vinent a les eleccions del parlament basc, hi haurà una resultat molt diferent, i llavors, des de Madrid, com ho faran??? Els anava molt bé l’existència d’ETA, i això molts ho sabem. Els anava molt i molt bé per poder il•legalitzar partits, per intentar guanyar eleccions com la dels atemptats de l’11M, i fins i tot els anava molt bé, per tancar diaris com l’Egunkaria, i que per cert, l’any passat, 7 o 8 anys després de tancar-lo, van absoldre els dirigents, perquè no han pogut mai demostrar res del que els acusaven... Doncs tot això, a partir d’avui, pot ser que comenci a canviar i jo sóc molt i molt optimista i estic molt i molt esperençat. La dissolució d’ETA és la pitjor notícia per l’Espanya més casposa i més faixista, només cal veure els diaris de Madrid d’aquesta setmana, o les opinions dels Gonzales Pons, Aguirres... És la pitjor notícia per a ells, però la millor per nosaltres, i sobretot la millor pels bascos!
Avui el dia l’he començat escoltant unes entrevistes al portaveu de l’#acampadasol i a un noi que parlava des d’#acampadabcn. De les paraules, n’he copsat ganes, energia per canviar les coses, he escoltat paraules com: assamblea, ideologies plurals, diversitat... moltes paraules i poques propostes, és cert, però he trobat motivant iniciar un dia escoltant veus i paraules diferents a les de sempre. Al cap d’una estona, via twitter, he pogut llegir aquest article d’en @Quimmonzó, , ridiculitzant aquest moviment que han iniciat des del 15-M els #indingnats, i m’he quedat una mica desconcertat i desorientat... Minuts més tard he vist un tuit de @XSalaimartin on deia això: “Escoltades les entrevistes als #revolucionaris #indignats, el q es #indignant es el seu nivell. Com hem pogut fracassar tant els educadors?” I aquí és quan he decidit que avui era bon dia per tornar a escriure en el blog... Sempre sentim a dir que els joves d’ara no som com els d’abans, evident. Que no tenim capacitat d’iniciativa, que vivim adormits, que cada cop sortim més esgarriats... I, llavors, quan es comença un moviment d’aquests, on es parla d’assamblees, de canvis en el sistema bancari,de canviar les regles electorals (on es demanen coses tan òbvies com que no es puguin presentar imputats a les llistes)... surten els llestos de torn, titllant-los d’ingenus i d’incults, com ho ha fet en X.Sala i Martin. I sí, evidentment, quan els pregunten amb to burleta, com pensen fer tots aquests canvis, per tal de ridiculitzar-los, per tal de frenar la seva empenta, no saben donar una resposta... només faltaria! No en saben gaire de dret, de lleis, no saben de política, però el que sí saben i sabem és que així les coses no ens estan anant bé, almenys a la majoria, i que alguna cosa s’ha de canviar... i què és això que s’ha de canviar? Doncs potser la mentalitat... I veure tota aquesta gent reunida en diferents acampades intentant parlar i escoltar-se, ja és un canvi de mentalitat... per què el problema, senyor Sala i Martin, és que la democràcia que us van vendre, potser no la vareu entendre... i jo hem pregunto: com han pogut fracassar tan el valors que us volien inculcar? Crec que la resposta ja la sé. Aquí estem acostumats a veure un col•lectiu de mestres manifestant-se contra un canvi en la llei d’educació, a veure els treballadors de sanitat sortint al carrer per protestar contra les retallades, a veure els funcionaris com es queixen contra la rebaixa dels sous... però on són aquests mateixos manifestants quan és hora de defensar els drets dels autònoms, o dels immigrants, o que al País Basc es pugui presentar una llista com Bildu... on són els mestres, metges, fisios, funcionaris? En aquestes mogudes, el que es demana, encara que pugui semblar utòpic, és alguna cosa més altruista, surten a demanar coses que implicarien un canvi en la manera de fer i de pensar de tots... no pensen per un benefici propi, sinó per un benefici general, a tots nivells... estan fent una cosa que estem molt poc acostumats a veure... i el primer que fan alguns és fer-ne broma i descalificar-ho... I diria més, crec que estan esperant que sortint alguns descerebrats, que sempre n’hi ha, fent alguna cosa mal feta o alguna destrossa per tirar tot aquest moviment per terra... No sé què passarà d’aquí al diumenge, però tinc clar que el món que jo vull no és el d'en Sala i Martin, perquè d’egoistes el món n’és ple i així ens va! Perquè la prepotència amb la que parla, donant lliçons a tota hora, sense fer cap mena d'autocrítica ja diu molt del que espera i dels valors que transmet... però noi, jo el que espero és que mai m'hagis d'educar, perquè si fos així, voldria fracassar!!!
Potser seré oportunista, però avui tinc ganes de parlar dels castellers i del per què de la seva declaració com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la Unesco... No sóc casteller però considero que és una part molt important de la cultura catalana per què les emocions que es transmeten un cop ets a plaça en un dia de diada són difícils de viure en altres llocs... Les emocions viscudes a la plaça del vi de Girona (única plaça on practicament he anat a veure castells) en les darreres diades castelleres són difícilment descriptibles...i no saps perquè, però sense estar-hi implicat, et fan viure la diada com si fossis un casteller més... Els valors que es transmeten dins el món casteller són d’una qualitat humana innegable... Per això me n'alegro per ells, per l'esforç i per la feina constant en temps més difícils... ara hi ha programes de tele, revistes, ràdios... on parlen de castells però temps enrere, i no cal anar gaire lluny, no era pas així... Es suposa que aquesta declaració, ajudarà, i molt, a mantenir aquesta tradició com a un dels pilars de la nostre cultura. Però tota notícia com aquesta té la seva vessant més negativa i al tractar-se de cultura catalana, la seva vessant més fatxa, més anticatalanista...sinó mireu la carta que han presentat el Grup d’Acció Valencianista al jurat de la Unesco... per tal d’evitar que els castells fossin declarats patriomni...: http://www.scribd.com/doc/20489574/unescogav Amb quina facilitat fan demagògia quan es tracte d’anar en contra de tot l’ho català... No tenen cap mania en utilitzar un mort per justificar el seu anticatalanisme... Per sinó us queda clar que tot el que diuen es pura demagògia i anticatalanisme només cal que entreu un moment a la pàgina del GAV on es diuen coses com aquestes: “estamos convencidos de que la mejor manera de derrotar al catalanismo es dar a conocer la rica y ancestral cultura valencina por todo el mundo”, o “Llevamos más de 30 años luchando en la calle, parando los pies a un catalanismo que puede ser cuenta con más medios económicos (las aportaciones económicas desde Cataluña a los grupitos catalanistas son de sobra conocidas), pero carece de la fuerza de la razón y de la verdad de la historia” Visca Catalunya i Visca els castellers... encara que sembli oportunista.
